Estàs formada en BBAA. Per què l´obra gràfica o la il.lustració per expressar-se?
Vaig estudiar Belles Arts a València i, tot i que al principi no sabia molt bé què en volia fer, sabia que havia d’estar allà.
Pensant-ho
en retrospectiva, supose que té molt de sentit que la resposta fóra la
il·lustració, ja que he crescut envoltada de llibres gràcies als meus
pares. A més, a la meua escola es treballava el fet creatiu des d’una
perspectiva molt respectuosa i motivadora (gens fàcil de trobar!). Sóc
molt afortunada.
Durant la carrera vaig cursar assignatures molt
diverses, no totes elles de dibuix, però sempre ha sigut la ferramenta
amb què m’he sentit més còmoda.
Com són els principis de Paulapé?
En
acabar la facultat, la gran pregunta: i ara què? La resposta inevitable
és el vertigen. Per a mi fou molt dur (com per a la majoria de persones
que conec) i em va costar bastant superar eixa fase (més del que puga
semblar des de fora, crec). Per a començar, quan acabes no tens ni idea
de com buscar clients, no tens suficient material per fer un portafolis i
el que tens no és prou consistent, tampoc saps exactament com vols
presentar-te al món i allò més important i terrorífic: ningú t’ha
advertit mai que has de mutar i convertir-te en empresària. Seguisc
tractant de resoldre algunes d’aquestes coses.
Com vas aconseguint els primer treballs, encàrrecs; acabes els estudis i què?
Els
meus primers encàrrecs van ser de gent coneguda que tenia alguna cosa
entre mans i va confiar en mi per a la imatge. Vaig encetar la campanya
Bon dia! a l’APNL, on havia sigut becària i van considerar que podia fer
un bon treball perquè a més coneixia perfectament el funcionament de
l’Àrea. També vaig fer –junt amb la dissenyadora gràfica Mireia
Miralles– la imatge d’un congrés internacional de reumatologia
pediàtrica. També estic molt agraïda a eixes persones que em van donar
l’oportunitat.
L´animació és altra vessant del teu treball o està més apartada que no pas la il.lustració?
Jo
mai m’havia plantejat estudiar animació fins que vaig conéixer Roser
(de CasmicLab), que em va encoratjar a fer alguna assignatura a la
carrera. Finalment m’hi vaig especialitzar i en acabar fins i tot vaig
fer un Màster (animació, stop motion). Estant ja al món laboral, ha
resultat més complicat compaginar les dues coses, ja que l’animació
requereix molta dedicació, però és innegable que l’aprenentatge que em
va proporcionar (també l’assignatura de Moviment) em serveix molt a
l’hora d’il·lustrar.
Influències plàstiques? Quins còmics o novel·les gràfiques t´agraden? Referents de Paulapé?
M’he
criat amb els llibres de Quentin Blake, Mitsumassa Anno, Roser
Capdevila, Helen Oxenbury o Beatrix Potter, però també amb Astèrix,
Mortadelo i Spirou. No sé si el meu treball parla d’algun d’ells, però
segur que estan amagats en algun lloc.
Ja de més gran vaig
descobrir els llibres de Peter H. Reynolds i s’han convertit en un dels
meus imprescindibles en il·lustració (si no coneixeu
El punt no us el
podeu perdre!).
També m’encanta Benjamin Chaud i el seu Pomelo, amb històries ben divertides, enginyoses i intel·ligents.
En còmic sóc una enamorada de l’obra de Frederik Peeters (he devorat Píldoras azules, Lupus i Koma no sé ni quantes vegades ja).
Altres
indispensables en la meua biblioteca són Dupuy i Berberian, amb les
historietes de Monsieur Jean; el María y yo de Miguel Gallardo; Una
posibilidad entre mil i La máquina de Efrén de Cristina Durán i M. Ángel
Giner Bou...
Com és el teu procés de creació en general?
El
meu procés creatiu sol ser més o menys lent. Dedique molt de temps a
pensar en la idea, faig esquemes d’allò que he de transmetre, escric
llistes amb idees, faig petits croquis de composicions. Pense que eixe
és el punt més important de tots i per això em detinc especialment.
Després comence la fase d’esbossat, amb totes les proves que facen falta fins a aconseguir la que més em convenç.
Una
vegada açò està clar, poden passar dues coses: o bé continue a mà (i
vindrien l’entintat i/o el color) o bé salte al digital. En eixe cas,
escanege l’esbós i treballe bé amb un programa de mapa de bits, bé amb
un de vectors.
M’agrada comentar-ho amb les companyes i companys de
El Altillo, l’estudi que compartisc.
Vaig
combinant la línia i la taca segons convinga. De vegades una imatge
funciona millor sense línia i de vegades la gràcia del moviment dels
personatges es perd sense ella...
El meu procés comença d’una manera
molt analítica, però després es torna més intuïtiva. Em produeix cert
plaer deixar de banda la racionalitat una vegada tinc la idea clara i
detindre’m el temps que faça falta perquè una taca tinga la forma
adequada.
El mètode de treball en dues tintes ve de la mà de la
primera col·laboració en l’Arròs negre i m’ha servit després en moltes
ocasions. M’agraden la rotunditat i les possibilitats gràfiques que
conté una fórmula tan simple com aquesta. A més, permet aconseguir
imatges molt acabades en un temps relativament curt, així que de vegades
és ideal per a les presses.
La meua paleta de colors és també molt
intuïtiva, si bé és cert que alguns solen repetir-se. M’agraden els
turqueses, els verds vius i un poc àcids, els fúcsies i els rojos ben
saturats.
A la teua obra es nota una certa complicitat amb
les lluites socials, el feminisme o la lluita de la dona, tot junt amb
una creació en català i un cert compromís polític. Com definiries el teu
treball?
No sabria definir el meu treball, així que si se us acut alguna idea, serà benvinguda.
Sóc
de l’opinió que les creadores tenim una responsabilitat social que no
podem ignorar, ja que tot el nostre entorn és polític. M’agrada parlar
de les lluites que formen o han format part de la meua vida perquè em
fan ser qui sóc i em permeten viure-la d’una manera més humana.
Com veus el món de la il.lustració en valencià, per un costat, i en València per l´altre?
És
cert que la llengua està present en el meu treball, però això és només
perquè és una part important de mi mateixa i m’ix de manera orgànica, no
premeditada. No sabria valorar “el món de la il·lustració en valencià”,
no sé ni si tan sols existeix.
A València hi ha hagut una
tradició històrica que actualment es fa notar. D’una banda, hem tingut
grans referent i d ’altra, ens hem acostumat a fer-ho tot nosaltres,
sense suport institucional, així que és normal que hi haja molt de
moviment autònom.
Professora d´art, co-editora d´Arròs Negre, dissenyadora a L´APNL UPV. Com és el projecte d´Arr òs Negre? Com surt?
Enguany
he treballat en una escola amb criatures d’educació infantil. Faig una
assignatura que es diu Atelier i tracte de fer-los assumir el procés
creatiu com a propi, que prenguen les seues
decisions, que
s’enganyen, que vagen descobrint noves maneres de fer i que a poc a poc
adquirisquen més seguretat i autonomia. És una feina difícil sobretot en
un entorn que valora més els resultats que els processos i que els
jutja segons uns esquemes de “bé” i “malament”, quan sabem que eixos
conceptes són completament relatius.
La meua tasca en Arròs negre
ha sigut més aviat d’assistent fins ara. És un projecte d’Elías Taño,
que em va convidar a participar en el número 2 i a partir del número 3
em vaig oferir a tirar-li una mà amb l’edició i distribució. Per a més
informació, el millor és que contacteu amb Elías, que és la veritable
ànima del projecte.
A l’APNL he sigut dissenyadora d’una de les
campanyes anuals, que actualment està en standby per les retallades de
pressupost en activitats de promoció.
Quins projectes tens entre mans ara per al futur més immediat?
Tinc
unes quantes idees per a llibres que estaven aparcades fins que acabara
el curs escolar, però encara no puc saber quina forma prendran ni on
aniran a parar.
El que sí que puc avançar és que estem
treballant juntes ma mare (Empar de Lanuza) i jo per treure un llibre
autoeditat i que prepare un còmic que encara està només embastat.
També
estic a punt de reeditar una bossa de tela que vaig fer fa un parell
d’anys i va funcionar tan bé que es va exhaurir en un tres i no res.
I
moltes més coses que se m’obliden ara mateix perquè sempre tinc mil
idees i projectes al cap. Faig llistes inacabables, que de vegades ixen i
de vegades es queden esperant-me en una llibreta...
Enjambre. Explica’ns una mica sobre aquest projecte col·lectiu.
Fa
uns mesos ha eixit Enjambre, una antologia d’autores de còmic publicada
per Norma en què ha sigut una sort i un plaer participar. Vaig conéixer
la coordinadora (Susanna Martín) en una reunió de la incipient
Associació d’Autores de Còmic al Saló del Còmic de Barcelona de 2013 i
m’hi va convidar.
No m’ho vaig pensar ni un segon i vaig
aprofitar per rescatar una idea en què havia estat treballant feia un
temps i que s’ha convertit en la historieta Càndida. Em va semblar que
quadrava molt amb el llibre, de temàtica lliure però amb una clara
vocació feminista.
Tot el procés ha sigut deliciós, en part pel
treball de totes i per la predisposició de l’editorial, però sobretot
per l’actitud de Susanna, que ens ha fet partíceps de totes les
decisions que calia prendre i ha fomentat una manera de funcionar
completament horitzontal. I això no és gens fàcil de trobar!
Els
resultat crec que són molt bons. El llibre ha quedat molt bé i reflexa a
la perfecció l’esperit que volíem transmetre, allunyant-nos de
l’estereotip del “còmic de xiques”, ja que cadascuna som del nostre pare
i la nostra mare. A l’editorial em consta que estan contents, crec que
està funcionant molt bé, les crítiques que ha rebut són bones...Un deu,
vaja.
Consell per als nous il.lustradors?
Paciència. Perseverànça. Infu-relax abans de dormir.
Per finalitzar, quin llibre estàs llegint ara o llegiràs pròximament?
Ara
mateix estic llegint “Dónde está mi tribu”, de Carolina del Olmo i em
té encantadíssima. Li tenia ganes des que va eixir, ja que aborda la
maternitat des d’un vessant crític. Fa poc me l’ha regalat el meu
company, així que estic feliç com un anís.
Des de Comboi Gràfic volem donar les gràcies a Paulapé pel seu temps i per deixar-nos fer-li l´entrevista.
Per a totes aquelles persones que vulguen més informació sobre la seua obra us deixem enllaços dels seus espais web.
