Chorizos. Atraco a la española és, en paraules del seu guionista
Ricardo Vilbor, un còmic «irreverent» amb el qual ell i el dibuixant
Ricar González, tots dos valencians, volen «ficar el dit en la¡ ferida de
tot el món» i que a més puguen «riure i somriure» amb una història que
denuncia un «mal endèmic» a Espanya: la corrupció.
«La meua àvia vota a la dreta, és de dretes a mort, però parles amb ella i et diu que els polítics són uns xoriços. L'altra part de la meua família és d'esquerres i també diuen que els polítics són uns xoriços. Per açò crec que tots hem arribat a les mateixes conclusions», ens conta Vilbor sobre aquest treball publicat en l'Editorial Grafito.
Una novel·la gràfica que narra com un conductor de 50 anys, desesperat després del ERE aplicat per l'empresa i veient-se incapaç de pagar la pensió alimentària a la seua exdona, es veu embolicat en un atracament esperpèntic en el casino de «Munte-Carlo». Un robatori perpetrat per Manolo, el seu amic de la infància i expolítico condemnat per corrupció urbanística.
«La meua àvia vota a la dreta, és de dretes a mort, però parles amb ella i et diu que els polítics són uns xoriços. L'altra part de la meua família és d'esquerres i també diuen que els polítics són uns xoriços. Per açò crec que tots hem arribat a les mateixes conclusions», ens conta Vilbor sobre aquest treball publicat en l'Editorial Grafito.
Una novel·la gràfica que narra com un conductor de 50 anys, desesperat després del ERE aplicat per l'empresa i veient-se incapaç de pagar la pensió alimentària a la seua exdona, es veu embolicat en un atracament esperpèntic en el casino de «Munte-Carlo». Un robatori perpetrat per Manolo, el seu amic de la infància i expolítico condemnat per corrupció urbanística.
La novel·la es converteix en 144 pàgines àcides i
descarades inspirades en Berlanga i Azcona, i en Ibáñez: «Si alguna cosa
m'ha agradat sempre d'ells és que tots els problemes els veuen des del
prisma de l'humor».
«Tothom sap ja per què estan malament les coses, així que no anem a donar-li la xapa, sinó fer riure. Jo cree, afig Vilbor, que avui dia realitat i espantall s'han confós».
En el guió de Vilbor (València, 1979) i el dibuix de González (València, 1971) hi ha missatges clars i moltes «semblances raonables». Darrere del singular grup d'atracadors espanyols, estaran dos policies, un francès i una alemanya, amb cert aire a Nicolás Sarkozy i Angela Merkel i que qualifiquen als nostres patriotes lladres de «xoriços». «Potser alguna cosa que ja hem vist tots?», es pregunta el guionista.
«Tothom sap ja per què estan malament les coses, així que no anem a donar-li la xapa, sinó fer riure. Jo cree, afig Vilbor, que avui dia realitat i espantall s'han confós».
En el guió de Vilbor (València, 1979) i el dibuix de González (València, 1971) hi ha missatges clars i moltes «semblances raonables». Darrere del singular grup d'atracadors espanyols, estaran dos policies, un francès i una alemanya, amb cert aire a Nicolás Sarkozy i Angela Merkel i que qualifiquen als nostres patriotes lladres de «xoriços». «Potser alguna cosa que ja hem vist tots?», es pregunta el guionista.
«La
realitat és tan forta que acaba ficant-se dins de la ficció. Quan un
personatge et recorda a algú és més fàcil a l'hora d'escriure-ho i
definir-ho. Els dobles jocs, els dobles sentits, per a mi són més
còmics», diu.
Els autors han afegit a cada llibre un exemplar de la Desraó, periòdic sensacionalista que informa amb el rigor del que més paga; una il·lustració signada pels autors, i programes electorals del «Popó» i el «Pasota». Un pamflet electoral nascut sota la següent reflexió: «Què passaria si molts polítics digueren la veritat o escrigueren el que de debò pensen fer».
A Vilbor, li agradaria fer arribar el còmic a Rodríguez Zapatero, Dolores de Cospedal, Rajoy i, sobretot, a González Pons, un polític que té «el somriure definitiu del polític definitiu».
Els autors han afegit a cada llibre un exemplar de la Desraó, periòdic sensacionalista que informa amb el rigor del que més paga; una il·lustració signada pels autors, i programes electorals del «Popó» i el «Pasota». Un pamflet electoral nascut sota la següent reflexió: «Què passaria si molts polítics digueren la veritat o escrigueren el que de debò pensen fer».
A Vilbor, li agradaria fer arribar el còmic a Rodríguez Zapatero, Dolores de Cospedal, Rajoy i, sobretot, a González Pons, un polític que té «el somriure definitiu del polític definitiu».
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Comboi Gràfic no es responsabilitza de l´opinió de cap usuari que escriga als comentaris.